Han aparegut tres clixés inèdits sobre la cèlebre lectura de la sentència de mort de Pere Areny, en aquell ja llunyà 1943. Potser no tinguin la càrrega dramàtica de la cèlebre imatge del Claverol, que tècnicament és una fotografia perfecta, però ens donen noves perspectives, ens ensenyen a reconèixer l’escena des d’altres angles, ens l’enriqueixen amb un punt de vista del tot diferent. El recorregut que han seguit, com sempre passa, sol ser una pura carambola, una cadena feliç de casualitats: els hereus de l’urgellenc Manuel Pomares els van dipositar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, on van ser identificats per l’historiador Climent Miró i, a partir d’aquí, n’ha arribat als Arxius Nacionals una còpia en suport digital. Quants petits o grans tresors com aquest hi ha encara amagats a les golfes de les nostres cases, dins d’una capsa de galetes, en alguna remota biblioteca? Un dietari, una col·lecció de postals, un plec de cartes? Els records dels homes són fonedissos, s’esborren de mica a mica com una petjada a la sorra, i ens hem conformat, amb resignació, a tirar endavant amb la nosa d’aquesta certitud, sense que ens preocupi gaire anar aixecant una paret sense tenir uns bons fonaments. Però lluitar contra la desmemòria és una obligació. Aquestes tres imatges ens ho fan veure una altra vegada. La lliçó moral de les fotografies que han passat a engreixar el nostre patrimoni: el record pot ser dolorós, però és imprescindible recuperar-lo per entendre’ns, per fixar, en la mesura del que sigui possible, tot allò que se n’ha anat per sempre, Valira avall.